Hi ha un moment exacte en què una societat es comença a fragmentar ia no funcionar bé l'ascensor social. No passa quan cau la Borsa, ni quan s'incendia el Parlament i el soroll preval a l'anàlisi i la reflexió, ni tan sols quan els joves decideixen anar-se'n del país i la fuita de talent ens deixa orfes. Passa abans. Molt abans. Passa quan un noi o noia de trenta anys descobreix que pot pagar Netflix, un iPhone a terminis i fins i tot un viatge a Lisboa, però no pot pagar casa seva, tenir les claus i la porta que tanqui per dins. Aquí comença el problema. Aquí comença el gran repte d'Espanya, de totes i cadascuna de les administracions públiques i dels promotors privats amb veritable vocació social i d'estat.
Espanya ha aconseguit una cosa extraordinària: transformar l'habitatge en un article de luxe mentre en seguim parlant com a dret constitucional. Un prodigi semàntic. Un país on la paraula “llar” apareix en els discursos institucionals exactament al mateix ritme que desapareix de la vida de la gent.
Hi va haver un temps —no tan llunyà— en què Espanya construïa prop de 400.000 vivendes cada any. Avui amb prou feines supera les 100.000. I només unes 14.000 són protegides. Mentrestant, les llars creixen i es va donar la tempesta perfecta i ara la UE, l'Estat, les comunitats autònomes, els ajuntaments i les promotors privats boguen en sintonia cap a port, amb rumb definit i vent a favor per construir habitatge públic i garantir l'accés a l'habitatge als que més ho necessiten.
No fer-ho portaria terribles conseqüències no urbanístiques sinó morals i humanes.
Madrid, Barcelona i altres grans capitals han ressuscitat aquest barraquisme, però ara té WiFi i subscripcions a plataformes digitals. Com qui conviu massa temps amb una gotera i s'acaba creient que el so de l'aigua forma part natural de la casa.
Us dic això, perquè és exactament el que em va moure, ja fa més de 4 dècades, es diu aviat, a començar la meva trajectòria en la construcció d'habitatge públic amb un grup d'amics al barri de les Corts de barcelona. Una idea antiga i revolucionària alhora que segueix vigent: construir habitatges per viure i garantir la igualtat d'oportunitats no perquè un fons pogués especular o perquè la protecció social es diluís com un sucrer en uns anys i el parc d'habitatge públic sigui eteri i volàtil.
Perdoneu si des de l'experiència puc estirar una mica de displicència i dir-vos una mica incòmode: el gran fracàs espanyol no és la falta de sòl. Ni tan sols el preu dels materials. El fracàs és haver convertit la burocràcia en un sistema de bloqueig i alentiment que va contra qualsevol solució àgil que permeti escurçar els temps des de l'adjudicació a l'execució de la promoció i el seu lliurament. Aquí hi ha la clau.
Espanya triga tant a concedir llicències que quan arriba el permís ja ha canviat el mercat, el cost financer i probablement l'alcalde.
Durant dècades, l'Estat del benestar espanyol es va sostenir sobre quatre columnes: sanitat, educació, pensions i ocupació. Faltava una cinquena. Lhabitatge.
I ara ja no pot esperar més, ja ningú no els discuteix.
Europa té prop del 9,5% de parc públic o protegit. Espanya amb prou feines arriba al 3,4%. No és una diferència tècnica. És una diferència cultural. Altres països van entendre fa temps que la vivenda assequible estabilitza societats. Nosaltres seguim discutint si construir pisos enlletgeix el paisatge. Per cert, a Metropolitan House no ho vam fer mai i sempre busquem una qualitat arquitectònica que impedeix diferenciar, o millor dit, catalogar a simple vista, una promoció com a habitatge social.
Hi apareix un dels projectes de gestió més interessants sorgits recentment a Espanya: GENIVS INSULAE , un fons regulat d'impacte social especialitzat en habitatge protegit de lloguer per a joves sobre sòl públic. No cerca l'especulació ràpida ni la promoció oportunista. Busca una cosa molt més rara a Espanya: continuïtat i donar una solució al problema de l'habitatge i als errors de mercat.
L'aliança amb organitzacions com Provivenda o Fundació Hàbitat 3 Sí que introdueix a més una dimensió que Espanya va oblidar durant anys: l'habitatge no consisteix només a construir parets. També consisteix a acompanyar vides i dimensionar projectes des d'un veritable prisma social.
Espanya afronta una decisió històrica.
Pot continuar convertint la vivenda en una guerra ideològica interminable on ningú no construeix res i tots guanyen titulars. O pot assumir que calen administracions valentes, promotors responsables i una generació política capaç d'entendre que un pis de lloguer assequible genera més estabilitat democràtica que cent discursos sobre igualtat.
Perquè un país on la gent no es pot independitzar acaba independitzant-se del seu propi país.
I potser per això la millor definició d'aquesta crisi no la va oferir un economista, sinó un bisó.
"Davant de la tempesta, el bisó no fuig. La travessa". Espanya hagi de començar a fer exactament això.
Rafael Angulo Cordero és president de Metropolitan House
Font: El Plural
